Un dia a la platja..

Avui agafo el metro sabent on pujo, però no en quina estació baixo.

Mentre estic assentada al vagó, miro la gent que puja i baixa, però encara no és el meu torn, no tinc clar on vull anar, puc triar la meva destinació, puc anar on jo vulgi.

Finalment em decanto per anar a la Barceloneta, tinc ganes de passejar per la platja, sempre que fa bon temps m'hi escapo una estoneta, em descalso, i camino... m'agrada sentir la sorra als meus peus, mullar-los en l'aigua, deixar-me caure a qualsevol racó de la platja i quedarm-hi una bona estona mirant el mar, mirant tot el que m'emvolta, m'enamora el paissatje, hem transmet una pau i una tranquilitat absoluta, que hem costa trobar quan estic envoltada de gent, o quan tinc massa coses a fer. Avui no he de fer res, nomès estar per mi, i fer el que jo vulgi, anar a on vulgi.

Avegades va bé, donar-se un dia a un mateix, fent el que de veritat et ve de gust, sense que ningú et molesti, sense que ningú et marqui el que has de fer o el que no.

Com diu la gent, ves a allà on et porti el cor...

Sònia

Hi hauràn dies millors...

Tanco els ulls una estona, aconsegueixo adormir-me, hem torno a despertar, llegeixo algun llibre que tinc sobre la tauleta, torno a tancar els ulls, hem poso a mirar coses per internet, m'adormo una estona més, miro per la finestra, torno a reposar el cap al coixí i dormo una mica més, i aixì tota la nit.

Avui és un d'aquells dies en que em llevo, i només faig què pensar, no tinc ganes de moure'm del llit, hem consumeixen els nervis, només penso en el que m'ha passat durant aquests dies, i sóc incapaç de trobar-hi una raó.

Fa uns mesos ens prometiam amor etern, amb paraules què ara no tenen cap sentit.

I ara què hem passa? Per què t'enyoro tant? Hem costa adaptar-me a la meva "nova vida", ho hauré de començar a acceptar, penso que he fet el millor per tots dos, encara que ara sembli que no.

Aquest post és una tonteria, només l'escric perquè no puc dormir!

Sònia

14 d'Abril de 1931, 79 anys de la proclamació de la República Catalana

República Catalana:

Catalans,

Interpretant el sentiment i anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrat de la Federació ibèrica.

D'acord amb el president de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalà Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig cárrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.

En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida.

Preguem que cada català, així com tot altre ciutadá resident a Catalunya, es faci càrrec de la enorme responsabilitat que en aquests moments pesa sobre tots nosaltres.

Tot aquell, doncs, que pertorbi l'ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria.

Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l'ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tos si calgués, no podem perdre.

En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots els pobles d'Espanya i del món, demanant-los que esperitualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota la emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.

Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.

Barcelona, 14 d'Abril de 1931

El President, Fracesc Macià.

Avui fa 79 anys de la proclamació de la República Catalana, no vam esdevenir lliures, i vam seguir en mans d'Espanya, però en nosaltres, després de molts anys, i molts altres que també han lluitat, queda l'esperança de lluitar pel que anhelem des de fa tan i tan de temps.

Només queda dir que ho aconseguirem, com i quan obtindrem la llibertat, no ho sé, m'ho puc imaginar, però tot són especulacions, però això sí, tinc l'esperança de què la viurem.

Ara sí, VISCA CATALUNYA!

Por? Ara no, gràcies!

Ara toca mirar una mica pel nostre futur, i seguir el camí que més ens convingui.

Fa temps vaig pendre una decisió, entrar a formar part d'un nou projecte, i m'ho vaig pendre amb moltes ganes, i em feia moltissima il·lusió, i segueix sent aixì encara, però amb matisos, perquè ara és quan ja no sóc jo sola la que juga al joc, i hi pasen a tenir paper d'altres que tenen opinions diverses sobre el tema. Les nostres necesitats i els nostres objectius són clars, no pretenc trepitjar a ningú, però tampoc hem de ser tontos i deixar-nos passar a davant, i ser nosaltres els trepitjats.

I ara és quan la cosa és posa un "xic" difícil, ja que penso que no m'he equivocat, seguiré escoltant el que pensin els altres, però no faré ni un pas enrera.